Vam arribar a una hora
abans i ja vam copsar l’ambient del poble. 800 corredors preparant-se
i calentant, ... es fan veure!
Nosaltres anàvem 6: Pere, Màrius, Guillem, Cesc, Jordi i
jo. Vam recollir dorsal i xip (gran invent per la precisió dels
temps de cursa) i vam anar a canviar-nos al cotxe.
Pel camí sentíem a d’altres participants comentar
com havien pagat la novatada la primera vegada al córrer de més
en un inici i com és de dura la pujada. I és que la cursa
son quasi 9 km de pujada i 6 de baixada.
A les 19h va començar
la cursa donant una volta pel poble, inicialment de baixada. Ràpidament
em vaig posar a 170 ppm (pulsacions per minut) i em va semblar que es
corria molt donat que la pujada seria llarga. Quan portàvem el
primer km vaig mirar enrera i vaig preguntar al Cesc com anava. “Bé,
vaig bé” va dir, però li vaig veure cara d’agobio.
:)
Jo, que veia com corria tothom, vaig pensar que aquell era el meu ritme
i no pensava apretar més encara que em passés molta gent.
El Jordi estava una mica més endavant però més o
menys anàvem tots 3 junts. El Pere, Màrius i Guillem estan
“una mica” més forts i no els vam ni olorar. ;)
Anava mirant davant i darrera per tenir
controlats al Jordi i al Cesc, però a partir del km 2 vaig deixar
de veure el Cesc i em vaig concentrar en el meu ritme, intentant seguir
amb la mirada endavant on tenia al Jordi.
Al entrar al Monestir de Poblet vaig veure al Pere, al Màrius i
al Guillem, que anaven junts. I al sortir vaig veure al Cesc.
Els primers 5 kms van ser un festival de
passar gent i gent que em passava! Intentava guanyar posicions sempre
procurant no passar-me de pulsacions. Però la il.lusió de
la cursa, intentant apretar una mica, sols una mica per passar a algú,
van fer que a mitja pujada ja anés a 180 ppm i com que anava passant
gent no baixava el ritme. Vaig dir, d’aquí no passis que
ja vas massa fort! :) Ara recordo que el Pere em va dir al final de la
cursa que ells anaven pujant a un ritme que els permetés dir alguna
frase. Per parlar estava jo!
Els punts d’avituallament estaven
bastant seguits i donats els 30°C que havia, s’agraïen
les ampolles d’aigua i les esponges (quin gran invent les esponges!).
Em va fer gràcia que un veí de la carretera on es fa la
cursa et mullava amb una manguera si li ho demanaves i unes dones tenien
una tauleta amb gots de fang cuit amb aigua. Més d’un s’hi
parava! :)))
Cap al km 6 vaig veure baixar els primer corredors. El primer anava súper
enxufat, mentre que el segon, tot i que enxufat, feia cara d’agobio.
En els últims km de la pujada (del
7 al 9) costava més passar gent i alguns es picaven. Es veu que
portar malles i camiseta de cotó “cutre” no fan de
corredor . Després parlaré d’aquest tema.
La culminació de la pujada i el principi de la baixada els vaig
fer a 190 ppm. No vegis la de gent que vaig passar al principi de la baixada!
Després vaig anar afluixant fins a 176 ppm i vaig procurar no passar
d’aquí. Ostres, quan vaig agafar el ritme de baixada, com
vaig “disfrutar”! Anava passant gent, mirant el pulsòmetre
per no passar-me, ... realment divertit.
D’aigua ja en vaig agafar poca (2 o 3 vegades) i anava baixant sense
perdre el ritme tot vigilant el pulsòmetre i mirant endavant a
veure qui podia passar sense forçar el ritme.
Als últims 2 km i mig ja vaig posar el turbo! Anava a 180-183 ppm,
molt a ritme, amb una sensació de cansament però alhora
content perquè veia que m’estava dosificant bé.
I l’últim km ... aquí ja vaig dir-me “au, apreta
que encara en passarem uns quants!”
No sé si anava a tope però poc faltava perquè els
últims 500 metres els vaig fer a 195 ppm i en vaig avançar
4 o 5!
A la meta ens vam anar
trobant tots i crec sincerament que vam quedar contents del resultat.
Personalment, crec que donat el tipus d’entrenament que fem (quan
podem i de forma irregular), vam fer un bon paper. Això sí,
per la propera cursa em compraré una samarreta de corredor que
quan es mullen les de cotó pesen molt! ;)
Kilian
|