Un servidor de tots vostès va acabar a les 4 hores 55 minuts de
la matinada i en la posició 17. Crec que sinó se m'hagués
inflamat el múscul de la cama esquerra anomenat: extensor comú
dels dits del peu, és a dir aquell que va pel costat de la tíbia,
hagués pogut fer un registre millor ja que els últims 40
km els vaig haver de fer tots caminant i arrossegant la cama esquerra.
Fins el km 50 vàrem anar junts el Pere i jo. A partir d'aquí,
a part del cansament general, vaig començar a notar molèsties
a la cama esquerra i, al veure que el Pere anava molt més bé
que jo, li vaig dir que tirés ell sol i ja no el vaig veure més.
Això vol dir que vaig fer els 50 km que quedaven tot solet. Primer
volia abandonar, però al dir-me en el control que anava en
la posició 19 al km 50, vaig decidir continuar fins el final.
Crec que és una gran experiència fer una prova d'aquest
tipus, ja que aprens a conèixer molt més bé el teu
propi cos, doncs al llarg dels 100 km et vas trobant per moments crítics
que has de saber afrontar i saber recuperar-te, i per moments pletòrics
que sembla que vagis sobrat, que també has de saber controlar per
reservar energies i no desgastar-te més del necessari. També
és una sensació molt especial fer els 40 km últims
(de Santes Creus a Reus) sol i de nit, bé, del tot sol tampoc,
ja que et trobes rat-penats, cargols, gripaus, ratolins... Curiosament,
com que feia mitja lluna i ja em coneixia bé el camí, s'hi
veia el suficient com per anar sense llum, fet que et permetia anar més
còmode.
I el que si que és indescriptible és quan arribes a Reus,
en aquest últim km no sens cap dolor en el cos i les cames van
soles fins la meta. Potser és perquè m'esperava la Marteta?
Bé senyors, a veure si us animeu per la pròxima.
Carles
|
Crònica d’una
MARXA anunciada
Hola soc l’Albert, aquest any participaré
per tercera vegada en aquesta marxa de resistència, encara que
estic neguitós com les dues anteriors edicions, o fins i tot més.
Aquesta catorzena edició la farem plegats el Pere, el Màrius,
el Carles, el Guillem i jo mateix, tots ells uns KATAKRAKS de bo de bo,
i un servidor que farà el que podrà.
Tot i els nervis previs a la marxa he de dir que enguany em sento molt
millor preparat que les darreres edicions en les que he participat, i
això em tranquil·litza una mica. Dels companys d’expedició
no en tinc cap dubte que estan igual o millor preparats que jo. El Pere
té un bon perfil de corredor de fons que sosté, a més
a més, amb una bona preparació, el Màrius, és
un “fenómeno”, el Carles els acompanya en condicions
i estat físic sense cap mena de problemes, i el Guillem, tot i
que diu que mai ha fet una sortida tan llarga, té prou resistència
física i em sembla que una millor capacitat psicològica
per superar la marxa.
Durant la nit prèvia ni dormo, ni descanso el que caldria. Es normal,
sempre em passa en coses així.
Arriba l’hora de marxar i em llevo ràpidament i em vesteixo
amb tot l’equipament, que la nit abans havia preparat escrupolosament
per no deixar-me res. Miro de dur el mínim imprescindible a sobre
per tal d’estalviar-me pes, ½ litre d’aigua, kleenex,
vaselina i una camera de fer fotos ja que vull fer un seguiment fotogràfic
durant el decurs de la prova. També duc una motxilla amb una muda
de roba completa per poder-me canviar de roba als 50 km, si cal.
Ens trobem tots a les 8:30 del matí a La Palma que és el
lloc de reunió concertat per a la sortida amb autobús cap
a Collbató, on a les 12:00 h es donarà la sortida de la
caminada. Fem el primer canvi d’impressions mentre estudiem als
altres participants de reüll. Em criden pel nom i decidit pujo al
autobús sense adonar-me que els altres també havien estat
cridats i s’havien fet l’orni per poder viatjar plegats. Els
nervis m’han tornat a trair.
Arribo a Collbató al voltant de les 10:15 del matí. Esperant
l’arribada de l’altre autobús torno a examinar tothom
que hi ha al voltant i de seguit identifico diferents col·lectius,
els habituals de sempre, els professionals, els que pertanyen a entitats
excursionistes, els que patiran, etc.
Arriba l’altre autobús i comencem a preparar-nos per la sortida,
esmorzem, condicionament dels peus, control del material de cursa, i finalment
ens fem unes fotos tots junts.
A les 12:00 hores en punt es dona la sortida. Sortim tots junts, i bastant
lleugers. Aviat es veu l’estratègia que cadascú vol
seguir, el Màrius inicia un suau trot que pretén mantenir
fins allà on pugui, encara que sense patir un cansament massa gran.
Si cal s’enretirarà però vol córrer tota l’estona.
el Carles, el Pere i jo mateix anem corrent a trossos, aprofitant les
baixades i els trams plans de l’inici. El Guillem ha optat des del
principi per arribar a la meta, i conscient de la llargada de la marxa
opta per caminar, el deixem enrere ja des d’un bon inici.
Ja des que ha començat la prova s’han esvaït els nervis
i em sento be corrent en un dia perfecte, on la temperatura em dona esperances
de millorar el meu anterior registre, les 9:00 hores del diumenge.
Arribo amb el Carles i el Pere al 1er control, Piera,
prop de les 13:15, sortim ràpidament per no perdre temps. Hem deixat
força gent enrera però em començo a adonar que no
podré mantenir el suau ritme de cursa que portem i que al Pere
i el Carles els hi resulta més còmode que el fet de caminar
a bon ritme.
Al voltant del quilòmetre 15 vaig prendre la primera decisió
important –no puc seguir-los, ni he de destorbar-los - per tan deixo
de córrer i començo a caminar a un bon ritme, que a mi em
resulta molt més còmode que no pas córrer suaument.
Sóc millor caminador que no pas corredor.
Al deixar de córrer i caminar milloren les sensacions que el meu
cos em transmet i, fins i tot, vaig avançant força gent
que queda clar que ha sobrevalorat les seves expectatives físiques.
Sempre m’he trobat amb això. Fins i tot el meu primer any
em va tocar a mi de veure’m en aquesta situació.
Arribo al 2n control, Can Guixera, al voltant de les
3 de la tarda. Prou bé. Dino una mica, i reprenc la marxa sense
perdre gaire més temps. En aquest tram ho passo un mica malament
– penso que per dues raons – el dinar s’em fa pesat
a l’estómac. I per un altre costat el fet d’anar sol
em fa témer que la solitud del caminant em faci abandonar més
endavant, en algun mal moment, que sempre apareix en aquestes marxes.
Decideixo fer societat amb algú altre amb el que ens avinguem amb
el ritme de passada, si més no durant alguns trams. En aquestes
que em trobo amb el Xavi de Cambrils com caigut del cel. Ens avenim força
i comencem a fer camí junts. La companyia ajuda molt en aquestes
caminades tan llargues i la xerrada i el pas viu que tots dos mantenim
ens fa arribar al 3er control, Sant Joan de Mediona,
al voltant de les 5 de la tarda. Omplim d’aigua, mengem una poma
i uns fruits secs i marxem.
El Xavi es el primer cop que fa la Montserrat-Reus i ja li va be anar
amb algú que conegui el camí, per tal de no perdre’s
i fer més quilometres dels que cal. Comencem a pujar cap al coll
de la Llacuna a bon ritme – a mi les pujades s’em donem força
bé – i continuem avançant a alguns participants. A
l’inici de la pujada trobem a un noi marroquí que havia patit
una lesió muscular i l’anava a recollir un taxi que havia
trucat. Havia sortit corrent i semblava que podia mantenir aquesta aposta
personal però això no depèn només de les intencions
de cadascú. Cap a casa.
Nosaltres continuem endavant i ens ajuntem amb dos nois més amb
els que arribem al 4art control, Coll de la Llacuna,
al voltant de les 6:45 de la tarda. Prenem un brou calent, reparador,
reposem aigua, mengem una poma i continuem la marxa.
El Xavi ha patit dues estrebades musculars que minven tan la seva capacitat
física, com l’anímica, però segueix endavant.
Pateixo una mica perquè en el proper control he deixat la motxilla,
on hi ha el llum frontal que he de fer servir a la nit per veure-m’hi,
i potser s’em farà fosc. El camí es fa pesat perquè
tot i que es planer, es molt pedregós i malmet l’estat dels
peus. Els últims quilometres abans d’arribar a Montagut hem
deixat enrera aquest pedregà – tot i que ja ens havia fet
la feina -.
Arribem al cinquè control, Montagut, a les 8:45
de la nit. Reposem forces i em canvio de mitjons i samarreta. L’estat
dels peus es prou acceptable per portar 50 Km al sobre.
Durant tots els controls vaig preguntant pel Pere, el Carles i el Màrius.
Aneu molt endavant nois. Molt bé. Tot i que a Montagut, crec recordar,
que el Pere i el Carles s’havien separat – deu n’hi
do el Pere !! - tot i que, inicialment, només els separava una
mitja hora.
A les 9 de la nit sortim de Montagut, canviats i amb la llum frontal donat
que ja es fosc. El Xavi segueix, però s’aguditzen els dolors
i comença a apuntar la possibilitat de plegar en arribar a Santes
Creus, el pròxim control.
Fins a Santes Creus tot es baixada i la frescor de la nit recompensa
els meus músculs adolorits i cansats amb noves forces. El camí
és molt dolent, les pluges ens han emplenat el traçat de
més pedres que les que vaig trobar l’últim cop. Optem
per deixar-nos anar a les baixades i caminar en els altres trossos, i
intentar estalviar-nos les llagues. No ho aconsegueixo.
Quan som baix i trobem bon camí comencem a córrer per tal
d’arribar a Santes Creus encara més aviat. Arribem al sisè
control, Santes Creus. Sopo un entrepà de truita
i una “coca” que em saben a glòria. Pregunto pel “peloton
de cabesa” i em confirmen que el Màrius ha plegat en arribar
aquí i que el Pere i el Carles, en aquest ordre, segueixen endavant
amb uns registres que em semblen temeraris. També ens assabentem
al control que ja ha arribat a Reus el primer participant, a les 9:30
hores de la nit, - ni el varen sortir a rebre com deu mana – ens
diuen els mateixos del control en to sorneguer.
Marxem. Si, marxem, el Xavi s’ha decidit a intentar-ho. A les 11
sortim de Santes Creus i em sento segur d’arribar, còmode
en un recorregut que havíem fet els cinc junts quinze dies abans,
i amb les forces i el coratge prou sencers per poder fer-li front.
Caminant direcció al setè control, Alió,
ens ajuntem amb el Pere, de Castellar del Vallés, i l’Arnau,
d’Aiguafreda. Fem societat i arribem plegats a Alió vora
la una de la matinada. Abans d’arribar, just abans, em foto de cap
en un dels diversos tolls que la foscor i la pressa per arribar amaguen
als nostres ulls. Acabo enfangat de dalt a baix però almenys no
prenc mal i, penso, que podré acabar.
A Alió el Xavi abandona, no pot més, els quilometres li
passen factura a les seves cames i als seus peus. Li ve tot junt i no
s’hi veu amb cor de continuar – em sap greu m’hagués
agradat acabar junts -. Li agraeixo la seva companyia i sortim. M’he
ajuntat, decididament, amb l’Arnau i el Pere. Tots dos molt avesats
a aquest tipus de caminades i en molt bona forma. Anem caminant els tres
cap a Vallmoll i observo una lleu coixesa del Pere. Li faig notar i em
diu que no pateixi que té el genoll rígid de fa temps però
que no li impedeix de fer aquestes macrocaminades, em poso les mans al
cap per primera vegada.
Arribem a Vallmoll a les 3 de la matinada. Em poso les
mans al cap per segona vegada. El Pere s’està fotent un cigarret
tot satisfet. Riem tots plegats. Reposem d’aigua, faig un cafè
amb llet calentet amb una coca en sucre que està boníssima
i tornem a enfilar camí tots tres.
Es negra nit i assaboreixo l’agradable sensació de caminar
sota els estels només amb l’ajut d’una petita llum
i la bona companyia de l’Arnau i el Pere. Tots dos em parlen meravelles
de la marxa de resistència Núria – Queralt, que amb
92 km de llargada i un desnivell acumulat de 8000 m, si no vaig errat,
es la “Madre de todas les caminates”, potser m’hi animaré
l’any que ve.
Arribem a Vilallonga a les 4:15 hores aproximadament. Ens perdem dins
el poble però retrobem el camí correcte ràpidament
i restem un xic amoïnats perquè no hem trobat l’anunciat
darrer control a la sortida de Vilallonga.
Sospito que perquè només quedin 10 Km. ha d’estar
situat a la cruïlla on trobes la recta que et duu a Reus. 25 minuts
més tard es compleixen les meves sospites i trobem el control.
Ens fem unes fotos, reposem d’aigua i després de preguntar
pel Carles i el Pere, l’un a Reus i l’altre apunt d’arribar,
marxem.
Les forces ja comencen a faltar i la xerrada ja no té la mateixa
fluïdesa que hores abans. A manca de 5 km. per arribar a La Palma
comença a ploure suaument – ves quins collons !!! -, encara
ens mullarem de debò. Caminem cansats i buscant contorns familiars
i sorolls que ens indiquin que ja arribem a Reus. Ho fem, arribem al pont
del cementiri a les 5:45 de la matinada. En decantar per la drecera dels
Xalets Quintana avisem a dos participants de la possibilitat d’escurçar
camí i els avancem, anaven molt justets de forces i nosaltres encara
mantenim un pas viu, devien ser les ganes d’arribar.
Caminem per dins a Reus i l’Arnau m’explica que els seus pares
ja el deuen estar esperant a La Palma, els ha trucat pel mòbil
dues hores abans, i quan arribi diu que el duran a la Platja a fes un
banyet i a relaxar-se amb les onades.
A les sis del matí entrem a La Palma, exhausts. Hi trobem els pares
de l’Arnau, la meva Núria, i d’altres participants
que reposen.
Celebrem l’arribada i ens fem una foto els tres junts a la porta
de La Palma. Una satisfacció molt gran i molt dolça m’envaeix
el cos, el plaer d’haver aconseguit una fita, la sensació
de la feina feta.
Li demano a la Nuri per marxar ràpid cap a casa, maleint-me els
meus propis ossos pel fet d’entossudir-me en fer aquestes coses
però al cap de pocs metres, assegut còmodament al cotxe,
ja penso en la possibilitat de fer millor paper l’any vinent.
No n’aprendré mai !!!
Albert
|
