Ara que fa quatre dies que he tornat a néixer
i es que no es pot dir d'un altre manera, estic recuperant la mobilitat
de "totes" les
parts del meu cos.
Puc caminar, seure, menjar i ......, com es fa normalment.
Si no tot, quasi tot, i fins i tot pujar escales.
El 4 i 5 de setembre, crec que mai m'oblidaré.
Com l'any passat,
l'anada la vàrem fer amb autobús fins
a Collbató on es troba la sortida. Aquest any érem quatre
(Guillem, Pere, Carles i un més). Tots amb motxilla, tiretes,
menjar, molta vaselina i que no faltés el "xubasqueru",
però a l'hora de la veritat ni una gota d'aigua de pluja. El que
si que vàrem trobar a faltar va ser l'aigua fresca en els controls.
Els primers 20 Km vàrem anar tots junts, amb un bon ritme donada
la calor que feia. A mesura que passaven els Km ja notàvem que
seria un dia molt dur ja que cada vegada anàvem més sols;
poca era la gent que ens avançava i nosaltres tan sols passàvem
algú amb cara d'esgotament als controls.
Al control nº-3 (Km 30 aprox.) el Guillem havia afluixat el ritme
i donat que el que ell volia era arribar a Reus, va decidir no apretar
tant al inici per poder arribar a la fi. Pel que fa al Pere, Carles i
un servidor ens vam sorprendre quan al control ens diuen que solament
havien passat unes 18 persones aprox. Això ens va animar per continuar
a bon ritme.
A mesura que anàvem pujant (perquè puja, eh!!) es notava
que el Pere no tenia bones sensacions. De fet amb la calor que feia,
era complicat portar un ritme molt alt. De totes maneres intentàvem
passar els mals moments cantant, explicant acudits, parlant de quan érem
escolanets, explicant mil i una batalletes de la mili. Ara no sabria
dir-vos de què parlàvem ja que a l'hora que era el sol
se'ns havia pujat al terrat i segurament més d'una bestiesa vàrem
dir.
Després d'uns Km, el Pere va afluixar el ritme (ja se li notava
que no era el seu millor dia) i el Carles i jo vàrem continuar,
però a un ritme no tan alt per anar dosificant les forces per
arribar al control nº-4 (Km-40). Una vegada allí ens comenten
que tant sols han passat 14 persones i dues es retiraven en aquell control.
El Carles va saludar-los quan nosaltres continuàvem després
de fer un kit-kat, i a mesura que ens allunyàvem del control el
Carles m'explicava que eren components d'un equip del famós raid
TRANSAVENTUR, i això ens va donar ànims per afrontar el
tram.
Es un tram que es fa molt pesat i només tens ganes d'arribar
a Montagut ja que acabes de pedres fins als nassos.
Quan vàrem arribar a Montagut vam veure el Mini de la Isabel
i vam comentar el que després ella mateixa ens va confirmar: que
el Pere havia decidit no continuar ja que es trobava molt malament.
Nosaltres
continuàvem el camí cap a Santes Creus comentant
la mala sort del Pere i intentant poder arribar al control nº 6
de dia. Però a mesura que passaven els Km veiem que era impossible
i cada vegada es feia més complicat caminar sense la llum del
dia.
L'hora d'arribada a Santes Creus va ser les 22h, i allí tot es
va acabar d'enredar de tal manera que el Carles decidia no continuar
ja que ens varen venir a veure la Irene, el Cesc, la Esther (la meva
doneta) i també hi eren la Isabel i el Pere que havien arribat
de Montagut.
Allí la meva opinió no va servir per res, ja que en un
moment tenia l'entrepà de truita (boníssim) del Pere, una
tònica per anant fent rotets i l'ànim de tots per continuar.
La veritat era que estava cansat, però amb forces per continuar.
Al
tram fins Alió el vaig fer tot sol; tant sols alguna bèstia
que es creuava per davant. I llavors vaig rebre la trucada de déu
nostre senyor, i gràcies a la seva paciència i als seu ànims
vaig poder arribar a Alió.
Vaig entrar al hotel de 5 estrelles, em
vaig dutxar, canviar de roba i llavors ja era nou.
El tram fins a Vallmoll
va anar perfecte, i amb el suport de tots els que anàveu amb cotxe
encara més.
En
arribar a Vallmoll vam coincidir 6 persones al control i tots vam sortir
en direcció a Vilallonga. Cada vegada restaven menys Km i ara
no era l'hora de plegar, tot al contrari, per sort encara tenia forces
per continuar.
Al Rourell va ser l'últim cop que vaig veure als meus fans. Llavors
i fins al últim control de Vilallonga vàrem anar tres:
un xicot de Esparraguera que també la seva dona i la seva filla
feien la marxa i anaven més endarrerides, i un xicot de Valls.
Al control de Vilallonga el xicot de Valls va afluixar el ritme i fins
a la Palma de Reus vaig anar amb el xicot d'Esparraguera. Els últims
Km es varen fer eterns, però a la fi vaig arribar a Reus a les
3.30h.
Ja havia arribat, estava que no estava, no sabia el que feia ni el que
deia, no podia donar ni un sol pas més, no servia per a res de
res. Gràcies a la meva doneta que em va venir a rebre i després
em va dur al lloc on tenia el pensament feia hores, que era la piscina.
Estic molt agraït dels ànims donats per tots vosaltres,
ja que sense això no hagués arribat.
Màrius
P.D.: Déu nostre senyor és el Kilian. |
